Sr. Director: “DESISTEIXO “

Entenc Sr. Director, que potser una carta a la premsa (i més amb un to sarcàstic i en clau d’humor) no sigui el lloc més adient pel què vull dir, però, a igual que en d’altres vegades he fet en aquest mateix espai i, és clar, més seriosament, voldria amb aquest escrit denunciar l’estat anímic de la nostra societat actual. Miri, li explico el meu cas, i vostè mateix, decideixi, si cal o no publicar-la: Ja fou prou miraculós que arribessin després de tot, a persuadir-me d’assistir a un curs de MIRACLES i més endavant a unes sessions de COACHING i després TAPPING, i a punt vaig estar d’anar també a un curs de CONSTEL•LACIONS. Jo, que he llegit llibres d’AUTO-AJUDA, individuo de costums culinàries NATURALS i ECOLÒGIQUES, que visc en un pis, on tot el mobiliari ha estat col•locat seguint les directrius del FENG-SHUI i que desprenia constantment un olor a incens que recordava el Botafumeiro, que sempre hi tenia una ESPELMETA encesa per a disipar els mals esperits, visitava fires d’ALIMENTACIÓ SANA, seguia d’aprop els consells MEDICINALS de la Teresa Forcades, que prenia diàriament les GOTES DE BACH adients, que era assidu de cursets d’IOGA, de MEDITACIONS i de CANALITZACIONS, he fet un petit curs de TOMATIS, que destinava deu minuts diaris a fer el JIN JI DU LI, haver fet esporàdicament alguna sessió de REIKY i d’AQUAGIM, que he practicat en excés els SILENCIS, he assistit a conferències sobre el MÉS ENLLÀ, REGISTRES AKÀSHICS etc, tertúlies i congressos sobre L’AMOR UNIVERSAL, i sobre els ANGELS GUARDIANS, trobades i cants de l’OM i de TANTRAS, cursos d’OPONO OPONO, contactes amb la MARE TERRA, ABRAÇADES a ARBRES, que matinava per veure com albirava l’ASTRE REI, i què sospirava per veure’l ocultar-se a diari, i rebre així els seus raigs influents i sanadors, més tard, em quedava per contemplar el COSMOS i endevinar en quina ubicació restava el meu HORÒSCOP, que sovintejava zones boscoses a RESPIRAR aire pur, que feia invocacions a les ENERGIES DE LA NATURA, que vaig arribar a creure que uns OVNIS em visitaven, que a les fotos digitals m’hi feien veure l’existència dels ORBS, escoltava música per a la RELAXACIÓ, era oient de l’OFICI DE VIURE, seguia les instruccions del meu GUIA ESPIRITUAL, que em parlava de la cura de l’ÀNIMA, que pensava que creia en la REENCARNACIÓ, que volia practicar SEXE TANTRIC

(sense arribar a poder provar-ho per dissort meva, [no vaig trobar amb qui]) i ja no segueixo citant més coses, perquè crec ja no cal. És tal l’embolic mental que tot això m’ha creat, que la veritat, desisteixo a partir d’ara de tot i em convertiré en endavant, en simple ciutadà, un ésser humà d’aquests que tant volten pel món, que menjaré i beuré el què em vingui de gust, i aniré passejant com sempre he fet pel “meu” carrer Major i saludaré a tot el personal que s’escaigui, sense recriminar-los-hi però, la bona intenció que tingueren en voler inculcar-me tots aquests pensaments i coneixements, que en definitiva, són el que m’han convertit en la persona més desorientada de l’òrbita terrestre i part de la cort celestial pels segles dels segles. (I si s’escau afegir-hi un Amén, AMÉN, doncs)

LLUÏMENT DE CAMES

Ja era quasi bé capvespre, que em dirigia a casa. Aquella tarda, per fugir una mica de la ruta rutinària (valgui la redundància) que solc fer per arribar al meu domicili, vaig voler passar pels carrers laterals de l’eix principal, tot i no fer pas drecera, però a vegades, també hi sol haver bars i tauletes que, ara al bon temps, propicien un bon ambient, i així també em distrec de la quotidianitat. Aquell dimecres però, i per l’hora ja un xic tardana, poques terrasses restaven plenes. Només una de reduïda que estava ubicada gairebé en una cruïlla entre dos carrers, tenia totes les cadires ocupades per un grup d’estudiants (vuit o nou, -no vaig arribar a comptar-los- i tots nois). La ubicació però de dita terrassa, no permetia poder visionar la gent que provenia pel carrer perpendicular, cosa que jo sí podia fer en anar caminant per dit carrer avall. Poc a poc vaig veient en la distància, com per l’esmentat vial, s’hi va apropant una noia, més aviat alta, amb una mini d’aquelles que de només mirar-li les cames i el cos que la subjecten, fan que no només se t’activi i desorbiti la mirada, sinó que provoquen que la sang t’aflueixi més activament en d’altres parts del cos fins aleshores mandroses, vagues i flonges. Bé, tot va ser creuar-nos i pensar llavors, que en pocs segons, passaria per davant la terrassa on hi havia el col•lectiu juvenil gaudint dels corresponents refrescos, i vaig pensar que d’alguna manera o altra reaccionarien en veure desfilar pel seu davant, aquell parell de cames esveltes i el tipus que les lluïa. M’ho vaig imaginar tot: cridòries, xiulets, floretes, galanteries, insinuacions, etc. però no, no ho vaig encertar. Sense girar-me per veure’n la resposta, em vaig tenir prou en sentir com de cop i volta, el grup sencer de xicots, va rompre el silenci ambiental, amb un estrepitós i perllongat aplaudiment, fins que la protagonista s'allunyà suficientment. De ben segur, que la noia en qüestió, si hagués endevinat a temps que desfilaria per davant de tants xicots, tal i com anava guarnida, hauria o bé canviat de vorera per tal de distanciar-se’n i evitar una erubescència i enrojolament, o simplement hagués canviat de ruta. O potser sí que ja li agradà trobar-se en aquestes situacions?. No ho sabré mai. Aquest és el meu dubte, però no m'importa. El que més m’agradà d’aquella singular situació, fou la reacció simpàtica d’aquells nois, que a part dels seus particulars problemes, (em va semblar sentir-los parlar d’exàmens) al menys, van tenir un motiu de recés -molt curt-, per alegrar-se’n de ser joves .... i jo més encara de sentir-me’n.

LA PRÒSTATA

Ingressà de molt jove i fou un dels darrers capellans sorgits dels seminaris preconciliars, on la docència, a part del llatí i la teologia, (matèries predominants) la resta d’assignatures eren les del batxillerat normal, llevat -és clar- de la denominada actual: Educació per a la ciutadania, (o semblant) on se sol ensenyar, entre altres temes, el de la sexualitat i les relacions entre gèneres. El fet és que, d’una part, degut a la rígida disciplina dels centres i que la majoria de la carrera era en règim d’internament, la qual cosa, suposava gairebé gens de contacte amb l’exterior (és a dir, la vida real) i per l’altra, la forta repressió que rebé i l’exaltació de la moral més conservadora i carca, convertí al nostre mossèn, en un home dubitatiu i de plens sentiments de culpabilitat i angoixa moral, quan la naturalesa pròpia masculina, se li feia notòria de forma involuntària, sobre tot, quan tenia somnis voluptuosos o tenia la temptació (Déu em perdoni, exclamava) de jugar amb la seva conducció externa del conducte urinari (no gasava definir-lo d’altre manera al seu membre “pecaminós”), no fos cas que es veiés obligat a confessar-se . Era llavors quan cada cop en què s’hi trobava, recordava molts dels seus superiors, quan l’advertien de què la masturbació (a part de ser pecat) comportava pèrdua precipitada de la visió, d’audició i memòria, que provocava malalties greus, i que degenerava la massa encefàlica (que etimològicament no ve pas de fal•lus) i podria dur-lo a convertir-se en una calamitat de persona. Arribà passats als 50 anys, que calia - com tot home-, fer-se una de les revisions periòdiques que precisament i degut a l’edat, incloïa la revisió de la pròstata. A la visita de l’uròleg (per a més inri, uròloga) i després de la corresponent eco i el, no tant molest, tacte rectal, el diagnòstic adient, fou que el diàmetre total (de la glàndula masculina, per suposat) era superior a la normal i en conseqüència li recomanà la corresponent medicació. Abans però d’acomiadar-lo la doctora, i no intuint aquesta, la qualitat de clergue del seu pacient, li recomanà: “Ah, sobre tot, pensi que una ejaculació de tant en tant, un mínim per setmana al menys, no li aniria gens malament a la pròstata”. Mai sortí d’una consulta mèdica tan feliç com aquell dia, doncs va saber que a partir d’aleshores, per prescripció facultativa, se li havien acabat ja els dubtes de si masturbar-se cada vegada que en tenia ganes, havia de contenir-se o deixar que el cos sàviament fes la seva, sense afegir-hi ell, cap intervenció manual. Cada dia doncs, a l’hora d’anar a dormir, i com a bon capellà que era, solia sempre resar una petita jaculatòria. Després d’aquella delectosa visita mèdica i sense deixar la petita oració habitual, per prescripció facultativa d’aquella metgessa molt jove i agraciada, acabaria els seus precs diaris amb una esplèndida ejaculatòria, que l’induiria als millors somnis que mai hagués pogut tenir.

INTERCANVI DE PARELLES

D’entrada, dir-vos que sempre he estat molt unit amb la meva companya, i ens hem entès sempre molt bé, però, és cert, que malgrat la bona relació que hi ha entre els dos, sempre m’ha passat pel cap, intentar algun dia, provar (això sí, amb el degut consentiment de tots els implicats), de realitzar un intercanvi de parelles. Crec que amb gent de confiança com podem ser nosaltres, amb alguna altra parella del mateix tarannà, que també els hi agradi tot tipus d’aventures juganeres, hauríem de poder fer algun dia un intent d’intercanvi, i saber com se’ns dóna això. No és gens estrany avui dia, i fins i tot, pot ser un estímul per a la parella, perquè la relació sigui més forta i duradora i trenqui amb les rutines. Consultada la meva companya doncs, sobre la intenció que m’agradaria fer-m’ho amb una altra i que ella a l’ensems, també s’ho pogués fer, em va respondre positivament, la qual cosa em sorprengué, ja que ni m’ho va caldre argumentar. No vaig necessitar cap mena de maquinació treballada perquè em complagués, tot just, plantejar el tema. Cal dir que la meva perplexitat per haver estat més fàcil del que creia poder convèncer-la, fou majúscula. Va arribar el dia convingut amb l’altra parella amiga, amb qui solem sortir sovint, i vam triar aquesta vegada que fos casa nostra l’escenari de la primera experiència d’intercanvi. Situats convenientment “in situ”, abans d’iniciar-nos en ple joc, la veritat, se’m feia estrany veure com, per primera vegada en ma vida, tindria al davant meu una dona distinta a la de fa molts anys, i que seria aleshores una altra persona qui descobriria totes les meves habilitats. Això em posava a cent, i m’accelerava les pulsacions. Per altra part, vaig veure que quelcom semblant, li passava a la meva companya respecte al seu nou “partener”. Varem passar gairebé tota la nit jugant. Mai havia vist una botifarra tan llarga, fins que, per un cop de sort, em van ploure providencialment un bon grapat de manilles i asos de quasi tots els colls, i vam poder acabar el joc - per golejada- com se sol dir, gràcies a que la parella rival els va donar per “contrar” la darrera manada, sense gaudir de bones cartes. He de dir que, personalment, vaig gaudir molt de la nova experiència. No sé si la meva companya en la vida real, va poder sentir el mateix.

M'AGRADA EXCITAR SENSE CALCES

Em va sorprendre que una nova col•laboradora de Relatsencatala.com (RC)amb el pseudònim de MARYLIN, en la seva estrena amb només dos relats ja hagi arribat al pòdium dels més llegits i comentats, en tan sols uns dies, i m’he permès fer la unió dels dos títols seus, per enunciar aquest

nou relat, que com podreu comprovar és també de temàtica eròtica. Una prova més de què aquest tipus de relats són, amb molta diferència, els més llegits, i per això en sóc assidu de crear-ne gaire bé més que de poesia. Tot i la meva condició de pertànyer al gènere masculí, he de dir que estic totalment d’acord amb el contingut dels escrits de la meva col•lega i del que en ells s’hi dóna a entendre, i que a mi també m’agradaria poder tenir el poder de seducció i excitació que ella provoca als del mateix sexe com el meu. I ho vaig voler intentar, i l’única manera que podia fer-ho era vestint faldilla en una festa particular (però bastant nodrida) de disfresses (sense màscares) que va tenir lloc no fa gaire a casa d’un amic. I l’ocasió, la vaig tenir disfressant-me d’escocès, amb la típica faldilla a quadres, i evidentment, sense res a sota per tal de poder despertar la libido del personal femení de torn, i excitar-lo, adientment, igual com ho indica la Marylin en cadascun dels seus relats. No cal dir, que menys excitar, l’únic que vaig provocar fou la riota de tots i sobre tot, de totes, en anar-me tapant com podia, les vergonyes i mai més ben dit. Què innocentot que vaig ser. Jo pensava que en veure’m les parts penjants i tambalejant-se com una esquella, faria excitar a més d’una noia i que alguna hauria d’anar-se’n tot seguit als lavabos a desfogar-se o simplement a demanar-me un “servei exprés” per apaivagar els fogots que li podria provocar el meu penjoll, que per cert, les continues rialles impediren de que es pogués expandir com fora de desitjar. Resumint, cada vegada estic més convençut que l’art de seduir i d’excitar a través del sexe, és més exclusiu -per no dir únicament-, per part de la dona, i que nosaltres, els mascles, hem de guanyar-nos l’atracció del gènere contrari, amb uns altres tipus d’actituds, preferentment fent ús del nostre cervell, cosa que, en aquesta ocasió no en vaig donar massa prova de tenir-lo ben encertat.

EL MEU PRIMER CLAU

EL MEU PRIMER CLAU

En tinc un bon record del meu primer clau. Sempre m’ho havia dit el pare, des d’abans de la pubertat, que el dia més escaient, m’ensenyaria amb calma i serenor i fins el mínim detall, com s’havia de fer la cosa, i que ell, personalment, em faria la classe, (teòrica per suposat), sense necessitat inicial d’intermediaris o encara pitjor, d’intermediàries, a la fi d’aprendre-ho correctament i ja des d’un principi, per tal de no agafar vicis o males tendències, que més tard, em poguessin afectar negativament en la meva vida, quan ja actués pel meu propi compte en aquests tipus d’aventures. En endavant, seria jo mateix, evidentment tot solet, car després d’una primera experiència, ja no em faria falta pas la companyia d’un supervisor, (ni ganes, quina vergonya!) que aniria madurant sobre la marxa i cada cop, n’aniria aprenent més i com fer-ho millor, i segur que el plaer en cada acte que realitzés des d’aleshores, aniria in crescendo, veient com m’espavilava fent-ho. Arribà doncs el dia assenyalat, i jo, tot i coneixent d’antuvi de què anava l’assumpte, doncs és notori que ens movem en un món on precoçment sembla que tot aquest tema estigui obertament i descarat a l’abast de qualsevol innocent, restava tot nerviós. El meu pare em feu seure a l’habitació. Estàvem tots dos sols, car sempre havia dit que això que m’havia d’ensenyar era cosa pròpia d’homes i que la mare ja estava prou entretinguda en els seus afers casolans. En primer lloc, va indicar-me que abans d’actuar caldria que prengués tota mena de precaucions, i cop seguit m’ensenyà una capseta menuda d’on va traure un plàstic rodó i m’indicà que el col•loqués convenientment, amb l’advertiment de que mai, mai, abans de fer l’acte, no me’n podia oblidar d’aquest plàstic. Un cop col•locat de manera precisa i segura al lloc on estava destinat, em va convidar a agafar l’escàrpia i vaig prendre amb el puny ben ferm el mànec del martell que també em va oferir, i fent una gran arquejada vaig donar-li un cop precís al metall en qüestió, que de forma sobtada i sonora, entrà com un llampec al forat tal i com requeria l’acció. No cal dir que el quadre que hi vaig penjar a continuació, adornà completament l’espai de paret nua que encara quedava en el meu estatge. La veritat, és que en tinc molt bon record d’aquell primer clau que vaig fotre.

NO GUAYO PER CALCES

NO GUANYO PER A CALCES

Ja n’estic tipa. M’agrada ser una dona llançada i ardorosa i fer ús, ara que encara puc, del meu cos que pel que sé, soc l’enveja de moltes de les meves amigues i companyes de la facultat. I per això, quan em ve de gust, no em costa gens de fer caure al primer que se m’apropi amb males (bones) intencions. Sé que tinc un gran poder de seducció, i d’aquí que vesteixi quasi sempre amb minifaldilles (potser un pèl exagerades), que fa que els pobrets mascles que només pensen en desprendre’s de l’energia orgànica que posseeixen continguda, els hi ho facilito de bona manera. Ara bé, tot i reconèixer que sóc impulsiva i que m’excita moltíssim que el company de torn encara ho sigui més, no admeto que se’m llancin a sobre i que el primer que se’ls ocorri sigui arrancar-me de soca-rel tots els botons de la brusa i d’una batzacada m’estripin les calces. Com he de sortir jo vestida normal després al carrer? Fins ara, duia sempre (com tota noia previnguda) a la bossa, uns quants preservatius per si de cas, però, davant les persistents, brusques i voluptuoses trobades que tinc, em caldrà a més, dur sempre unes calcetes de recanvi, i agulla i fil, per cosir els botons escarriats. De tanques per als sostenidors ja no me’n calen perquè fa temps que he desistit de posar-me’n perquè era la peça més propensa a ser destrossada per la impaciència coital. A més, sé que quan endevinen i veuen com se’m mouen els pits lliurement, els fa excitar en gran mesura i propicia l’espontaneïtat sexual al primer lloc adient que se’ns presti. Darrerament però, ja n'estic tipa. No guanyo per a calces.