EL MEU PRIMER CLAU

EL MEU PRIMER CLAU

En tinc un bon record del meu primer clau. Sempre m’ho havia dit el pare, des d’abans de la pubertat, que el dia més escaient, m’ensenyaria amb calma i serenor i fins el mínim detall, com s’havia de fer la cosa, i que ell, personalment, em faria la classe, (teòrica per suposat), sense necessitat inicial d’intermediaris o encara pitjor, d’intermediàries, a la fi d’aprendre-ho correctament i ja des d’un principi, per tal de no agafar vicis o males tendències, que més tard, em poguessin afectar negativament en la meva vida, quan ja actués pel meu propi compte en aquests tipus d’aventures. En endavant, seria jo mateix, evidentment tot solet, car després d’una primera experiència, ja no em faria falta pas la companyia d’un supervisor, (ni ganes, quina vergonya!) que aniria madurant sobre la marxa i cada cop, n’aniria aprenent més i com fer-ho millor, i segur que el plaer en cada acte que realitzés des d’aleshores, aniria in crescendo, veient com m’espavilava fent-ho. Arribà doncs el dia assenyalat, i jo, tot i coneixent d’antuvi de què anava l’assumpte, doncs és notori que ens movem en un món on precoçment sembla que tot aquest tema estigui obertament i descarat a l’abast de qualsevol innocent, restava tot nerviós. El meu pare em feu seure a l’habitació. Estàvem tots dos sols, car sempre havia dit que això que m’havia d’ensenyar era cosa pròpia d’homes i que la mare ja estava prou entretinguda en els seus afers casolans. En primer lloc, va indicar-me que abans d’actuar caldria que prengués tota mena de precaucions, i cop seguit m’ensenyà una capseta menuda d’on va traure un plàstic rodó i m’indicà que el col•loqués convenientment, amb l’advertiment de que mai, mai, abans de fer l’acte, no me’n podia oblidar d’aquest plàstic. Un cop col•locat de manera precisa i segura al lloc on estava destinat, em va convidar a agafar l’escàrpia i vaig prendre amb el puny ben ferm el mànec del martell que també em va oferir, i fent una gran arquejada vaig donar-li un cop precís al metall en qüestió, que de forma sobtada i sonora, entrà com un llampec al forat tal i com requeria l’acció. No cal dir que el quadre que hi vaig penjar a continuació, adornà completament l’espai de paret nua que encara quedava en el meu estatge. La veritat, és que en tinc molt bon record d’aquell primer clau que vaig fotre.