CALCES, MINIFALDILLES, COLORS
A la majoria dels homes els hi desperta més la libido la imatge d'unes cames nues i esveltes, que llueixen per sota d'una minifaldilla, que no pas la visió d'un cos sencer femení i completament nu.
Pensar que dues extremitats es mostren al natural convergint vers a un punt d'unió, on una simple peça de roba, normalment petita i agosarada, amaga el tresor més preuat per l'instint masculí, fa que el conscient, subconscient i altres factors sensuals i hormonals dels del gènere masculí, no tinguin altre obsessió que intentar cada vegada que es presenti l'ocasió, vèncer el repte de poder descobrir el colors de les calcetes de torn i pensar en allò que s'hi amaga al darrera.
Recordo molt bé un cas proper, quan la Marta, -una companya dels bons temps d'institut- em feia (ens feia a tots) anar de corcoll per l'extremada mesura minvada de les seves faldilles que un dia si, dia també, duia posades, i que, asseguda al seu pupitre, havia de deixar entreveure per força i sense cap mena d'esforç ni astúcia, el color de la seva peça de roba més íntima.
Un dels professors (per a més inri, d'Ètica) molt sovint, veiem com s'absentava de classe mentre fèiem redacció, molt certament i suposada, per deixar en estat relaxat una petita part del seu cos, que es deuria alterar cada vegada que l'alumna, de forma maliciosament i aparentment voluntària, li oferia la visió d'aquell angle amb els constants moviments alternatius d'obertura i tancament de cames.
Tanta era l'assiduïtat que es va poder adonar ja només en els primers mesos del curs, que els colors de les seves calcetes variaven segons el dia de la setmana i sempre amb el mateix ordre, sense però que mai hi aparegués el color lila i blau, i això li estranyava.
Intuint que aquesta regularitat obeïa, sens dubte, a alguna prescripció d'algun ritual de l'horòscop, o millor encara, d'alguna llei extreta de la metafísica, (ateses les idees en que ella se solia expressar), li picà la curiositat de saber quins colors deuria dur els caps de setmana, si bé això, per coincidir sempre en dies lectius, no li era possible indagar-ho. Pensà doncs, que es quedaria sempre amb el dubte.
Casualment un dissabte, mentre prenia un vermut i llegia el diari al bell mig de la plaça, veié que al seu davant s'hi estava asseguda la Marta (com sempre amb minifaldilla) i dues amigues seves. Per fi, va poder pensar que al més mínim moviment de cames que fes, ja podria satisfer la seva curiositat de saber quin color tocaria aquell dia en caure en dissabte. En notar ella la presència del seu profe, no va dubtar gens de fer-li un petit somriure, com a galant i protocol·lària salutació, per, cop seguit, tot i no deixar la conversa amb les seves amiguetes, fer-li un encreuament de cames ben generós i explícit. Els ulls del professor, es dirigiren instantàniament vers a una sola direcció. Però ai, quina desil·lusió la seva i quin desengany que tingué. Aquell dissabte la Marta no duia calces.
No cal dir però, que l'absència del color que tan neguitosament pretenia descobrir, fou generosament compensada per una insperada foscor, que l'obligà de seguida a haver d'abonar la consumició i fugir ràpidament cap a casa per fer disminuir com fos, la part més extensible de la seva anatomia.
